Bebent-me el Ganges

El viatge en tren a Varanasi va ser forca mogudet, van intentar robar a un home, hi va haver un bon sarau, la policia va correr a pals el subjecte que per un moment vaig creure que llancaven del tren. Quasi no havia dormit, vaig arribar extenuada, amb una esquena i ossos endolorits que ja no eren meus...al arribar, l'estacio desplegava una catifa de cossos que ocupava tot el terra, em vaig haver d'esforcar per passar.

Diuen que qui mor a Varanasi assoleig el Paradis i s'allibera del Samrasa (circuit cíclic de la mort i la reencarnació) assolint de manera instantánea Moksa o iluminació inmediata. Ignoro si aixo sera cert, pero a Varanasi et trobes a gent a qui li falta poc para assolir-la. Als accesos d'alguns ghats, els foscos túnels eren verdaders corredors de la mort o de la vida; depen de la interpretació que li doni cadascu. En ells, esquelets que en breu serien carn podrida i sudaris agonitzants, es donaven cita abans de realitzar l'esforc definitiu de la mort mes desitjada.

A les 6h del mati ja estava pels carrers, patejant els 6 km de ghats a la vora del riu. Necessitava saciar-me de Ganges. A Varanasi, cada metro recorregut t'ofereix la posibilidad de descobrir una ciutat magica, de paleta de pintor, de símbols amagats a cada raco, a cada mirada..que t'atrapa i et desordena l'anima. Descarregava els meus ulls en cada casa, en cada paradeta, en cada ser viu; i va ser llavors, quan vaig comprendre que Varanasi es la vida que que algu va voler disfrassar d'un halo de mort. Em vaig perdre per carrerons que sabia em costaria tornar a trobar, allí passava hores abandonanat-me.

Vaig perdre la noció del temps sentada al carrer, i que em prohibissin l'acces al temple de Vishwanatha per no ser hindú, em va relliscar bastant.
De regres al hostel, tenia els llavis secs, el meu cos deshidratat malgrat els 4 litres d'aigua ingerit, les meves cames eren pesos que no podia aixecar, i cada cop em costava mes caminar. Vaig tornar atravesant el ghats, fins topar-me un altre cop amb el ghat crematori, al veure un cop mes els morts entre les flames i sentir l'edor que m'envoltava, vaig tenir sensació d'angoixa. Dubtava si podría arribar al hostel en bones condicions; malgrat beure litres d'aigua que en segons erern catarates que recorrien el meu cos. Em dolia tot el cos, la templada dutxa i el moviment constant del ventilador em van recordar que havien estat mes de vuit hores caminant sota un sol abrassador...., 15 kilometres que foren un instant.